En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se'n, hi havia una vegada un estanc meravellós. Era un llac d'aigua cristalina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s'hi reflectien.
Fins aquell estanc màgic i transparent, s'aproparen a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l'estanc.
La fúria, nerviosa, com sempre està la fúria, es banyà de pressa i més de pressa encara en sortí. Però la fúria és cega, així que, nua i amb presses, es posà, en sortir, la primera roba que trobà. I succeí que no era la seva, sinó la de la tristesa.
Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit, sense constància del pas del temps, sortí de l'estanc. A la vora es trobà que la seva roba ja no hi era.
Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l'única roba que hi havia vora l'estanc, la roba de la fúria. Expliquen que des d'aleshores, moltes vegades es troba un amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si prenem temps per a mirar bé, trobem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera la fúria, en realitat, s'amaga la tristesa.
Aquest relat d'en Jorge Bucay m'ha agradat molt perquè parla del tema de les emocions, crec que en la nostra vida juguen un paper molt important, per tant, s'han de tenir en compte i s'han de saber gestionar, sobretot aquelles emocions negatives com són la tristesa que moltes vegades l'amagem i surt la fúria que és més fàcil de demostrar. Aquest autor a partir del seus contes ens fa reflexionar sobre temes tant transcendentals de les nostres vides.
