FINAL DEL BLOG

Com tots sabeu arribat la fi d'aquest blog, la veritat es que la idea de fer un blog no em va agradar gens ja que això suposava tenir més feina però la veritat es que m'ha acabat agradant atès que és una bona oportunitat per en recordar-te de tot allò que has fet durant aquest semestre. També m'endinsa't més en aquest món del blog i del twitter encara que jo sóc més del facebook. 

Finalment m'agradaria desitjar-vos a tots que tingueu un bon nadal i que estudieu molt ja que ens veiem a tots estudiant aquest nadal, però hem de pensar en positiu perquè desprès dels exàmens tenim unes setmanes de vacances que crec que ens les mereixem tots.

SEMINIARI

Avui hem parlat sobre la pel·lícula la lengua de las mariposas. En primer lloc, hem comentat entre tots les escenes més significatives de la pel·lícula i hem destacat l'escena del final quan detenen al mestre i la reacció del nen. Hem arribat a la conclusió que té un doble missatge ja que quan el nen insulta al mestre diu aquelles paraules que el mestre li va ensenyar i també per la mirada del nen envers el professor. En segon lloc, els temes principals de l'obra són l'educació, amistat, política, amor, injustícia,violència... En tercer lloc, hem volgut destacar l'importància del context ja que hem vist que el professor es una excepció de mestre d'aquell temps atès que té en compte el nen ja que per el mestre cada nen es únic també les lliçons de vida que ensenya el mestre i l'importància que dona a la natura. Crec que és una pel·lícula que exemplifica molt bé la funció del mestre i les lliçons de vida que li dona al nen.

DEBAT

Aquesta tarda hem tingut el nostre primer debat sobre els horaris i les vacances escolars a la classe de societat, família i escola impartida per la Cèlia Rosich. Ens ha tocat defendre la postura contrària dels horaris i les vacances establertes actualment, crec que no són adequats els horaris escolars ja que no depèn de la quantitat d'hores lectives sinó de la qualitat. Per tant, el que compte és la qualitat d'ensenyança per part del mestre i del centre; i l'actitud del alumne respecte l'estudi, no el número d'hores que els alumnes inverteixen estudiant.

Fragment del llibre la reconversió de l'ofici d'educar.

Vull  ressaltar un fragment d'aquest llibre on parla sobre la societat d'avui dia, crec que te molta raó quan diu que estem en una societat molt consumista i volem les coses al moment per tal de satisfer el nostre desig inmediat; crec que hem de valorar més tot allò que tenim d'aquesta manera creixerem com a persones i com a futurs mestres ja que serem un referent per a tots ells.

Simplificant molt una anàlisi que requereix molta més profunditat i deteniment, de vegades sentim veus que afirmen que, durant el darrer segle, les nostres societats opulents i globalitzades han passat de l’estalvi al malbaratament i al consumisme, del sacrifici i l’ajornament de la satisfacció del desig a hedonista; a la l’inmediatisme preocupació espiritual per a ser a la generalització del tenir i a la banalització del semblar; del dogmatisme al relativisme i la relaxació de la norma...

Fragment del llibre el petit príncep

“Hola, bon dia -digué la guineu.

- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.

- Sóc una guineu -digué la guineu.

- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…

- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.

- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.

Però després d’una reflexió, afegí:

- Què vol dir “domesticar”?

- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.

- Crear lligams?

- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

(…)

-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…

La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:

- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.

- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.

- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.

- S’ha de ser molt pacient. Primer t’aseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…

El petit príncep va tornar l’endemà.

- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si vens, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si vens a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…

És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:

- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.

- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…

- És clar que sí -digué la guineu.

- Però et tocarà de plorar!

- I força -digué la guineu.

- Així no hi has guanyat res!

- Si que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.

(…)

- Adéu -digué.

- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.

M'agradaria compartir un fragment del llibre Va de mestres on parla del tema de la mort. La paraula mort ens fa por i es un sentiment que genera molt dolor, de manera que intentem evitar-ho però la mort forma part de la vida ens agradi o no i és algú que no pots canviar que has d'acceptar i punt.

 La tercera porta sempre resta oberta per a la mort, per a la meva mort. És la port que m'ajuda a entendre que un dia no podré poder. L'inici és una capsa oberta, una possibilitat per estrenar, un joc amb les fitxes a la ratlla de la sortida, L'inici és la crida a responsabilitzar-se del món. El final mai no és un ara, perquè, quan la mort sigui un ara, jo no hi podré ser. Però això no treu que el pensament de la mort no m'hagi de ser indiferent. Al contrari, saber que arribarà el moment en què ja no podré, en què tornaré a la irresponsabiliat, perquè ja no hi seré, m'ajuda a entendre la necessitat de ser ara, avui, que encara puc. Quan arribi el temps de la mort, ja no tindré cap altre present. No puc assumir la mort, perquè, quan ella vingui, em serà presa la capacitat de poder assumir res. La mort no s'assumeix, la mort arriba. La vida és l'únic que puc assumir. Ara encara puc. I sé que cal que sigui així precisament perquè tinc la certesa que un dia arribarà la fi del meu temps.

La lengua de las mariposas

L'acció de la pel·lícula se situa a la Galícia rural, als anys 30. Un nen, Moncho, té por d'anar a l'escola perquè creu que el mestre pega els alumnes. El mestre, D.Gregorio, és, en canvi, una persona amable que practica una pedagogia progressista i que es desviurà per iniciar Moncho en el coneixement de la natura i de la vida. Altres històries es van entrecreuant a partir del germà del nen, Andrés; o del pare, un apassionat republicà. El cop d'estat feixista de juliol de 1936 trencarà el clima de llibertat, i posarà al descobert la brutalitat de les forces obscures (D.Avelino, el cacic, el capellà, la Guàrdia Civil...) que durant tota la pel·lícula inquietaven els protagonistes.